Sempre he pensat que si el procès sobiranista hagués estat tractat pels polítics espanyols (genericament parlant) com una proposta d'exhibició d'idees i contraposició d'arguments. La lluita principal tindria com a nucli dur la dialèctica, i el respecte el seu marc. Però clar, si això passés, no estaríem parlant d'Espanya.
Raons històriques a banda, que solen tenir la lletra del qui guanya, els motius d'aquest menyspreu (més que bel·ligerància), de gran part de política espanyola en vers la determinació catalana, és que no creuen en la grandària de l'adversari. No és personal, ho tinc clar, ha estat l'etern spanish style, el de tota la vida. I com també sempre ha passat, el menyspreu es converteix en l'avantsala d'una desfeta, sigui al Sàhara, les Filipines o Llatinoamèrica.
Ara, a més, l'adversari no és només Catalunya. És una manera de fer, una imatge al món. És dir a tothom que sotmeten la democràcia d'una consulta a una llei, emparada per tecnòcrates franquistes, i votada, al seu moment, sota condicions que, avui en dia, invalidarien qualsevol urna. I francament, diran que és un assumpte intern, però explicar que val més un paper que la voluntat de molta gent, no deu ser gens fàcil per molts cables que enviïn a totes les ambaixades d'Espanya. Gens malament per un simple assumpte intern. Ara ja ho deuen saber fins i tot a Uganda.
Tot diu que, amb o sense consulta, aconseguirem la independència d'Espanya. Tindria por si arribessin arguments per continuar com estem ara, però només sento que la Constitución ve de Moisès i que Catalunya és "tierra conquistada",i bordant, mai s'ha guanyat cap batalla. Ara bé, imbècils no són, i el temor es que acostumen a vendre cara la pell, sobretot quan, la que es juguen, no és la seva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada