dissabte, 1 de març del 2014

Spanish Style

Sempre he pensat que si el procès sobiranista hagués estat tractat pels polítics espanyols (genericament parlant) com una proposta d'exhibició d'idees i contraposició d'arguments. La lluita principal tindria com a nucli dur la dialèctica, i el respecte el seu marc. Però clar, si això passés, no estaríem parlant d'Espanya.

Raons històriques a banda, que solen tenir la lletra del qui guanya, els motius d'aquest menyspreu (més que bel·ligerància), de gran part de política espanyola en vers la determinació catalana, és que no creuen en la grandària de l'adversari. No és personal, ho tinc clar, ha estat l'etern spanish style, el de tota la vida. I com també sempre ha passat, el menyspreu es converteix en l'avantsala d'una desfeta, sigui al Sàhara, les Filipines o Llatinoamèrica.

Ara, a més, l'adversari no és només Catalunya. És una manera de fer, una imatge al món. És dir a tothom que sotmeten la democràcia d'una consulta a una llei, emparada per tecnòcrates franquistes, i votada, al seu moment, sota condicions que, avui en dia, invalidarien qualsevol urna. I francament, diran que és un assumpte intern, però explicar que val més un paper que la voluntat de molta gent, no deu ser gens fàcil per molts cables que enviïn a totes les ambaixades d'Espanya. Gens malament per un simple assumpte intern. Ara ja ho deuen saber fins i tot a Uganda.


Tot diu que, amb o sense consulta, aconseguirem la independència d'Espanya. Tindria por si arribessin arguments per continuar com estem ara, però només sento que la Constitución ve de Moisès i que Catalunya és "tierra conquistada",i bordant, mai s'ha guanyat cap batalla. Ara bé, imbècils no són, i el temor es que acostumen a vendre cara la pell, sobretot quan, la que es juguen, no és la seva.

dijous, 23 de gener del 2014

Lie Coca Cola

Estimats senyors de la Cocacola.

Desprès de llegir ahir a la premsa que havien decidit tancar 4 fàbriques i despatxar 750 treballadors, el primer que em va passar pel cap, era pensar, "Quins cabrons!".

Però serenat per una copa de whisky, amb gel i sense el seu edulcorant, vaig decidir informar-me una mica millor. No podia ser que una companyia tan emblemàtica, tingues tants problemes per tirar endavant.
I per això, he passat unes hores buscant informació, i ho he fet amb les dues eines que tinc més a l'abast. Els bars i internet.

He anat a set bars del barri, 4 eren xinesos, dos catalans, i el darrer no ho sabria dir. Allà, en tots ells, he començat la meva investigació de camp demanant una Pepsicola, i tret d'un dels xinesos que m'ha tret una llauna que era una copia (PetiCola), la resta m'han dit que només tenien Cocacola.

De tornada a casa amb aquestes dades al sarró, he pensat que la mostra no tenia prou pes, que potser si que ara venen menys, i era clar que havia de cercar més informació. Tot i que no em treia del cap el drama que estarà passant la Pepsicola, si vostès amb el monopoli tenen dificultats, ells estaran a l'abisme del suïcidi, imaginava.
Ja a casa, un pel tajat la veritat, no penseu que m'he fotut set cocacoles soles, he encès l'ordinador, i he buscat informació especifica de Cocacola España, que és com l'empresa està registrada.
Allà, entre molts articles econòmics, que m'ha fet molt pal llegir, no he acabat de treure'n l'aigua clara. A tots ells parlaven de que vostès havien tingut beneficis els darrers 10 anys, i que el passat 2013 van dir que esperaven facturar 3000 milions d'euros el present any, dins tot allò que era el seu mercat (Estat espanyol, Portugal i Andorra).
M'ha sobtat també que la seva directora general sigui catalana, Sol Daurella. Curiós, en una marca que s'ha negat sistemàticament etiquetar en català. Però no m'he volgut desviar del que em volia ocupar.
I no em quadrava, senyors i senyora de la CocaCola, que si tenen beneficis, 15 fàbriques i 15000 treballadors, com pot ser que en despatxin a 750?.
O és que m'estan dient que he estat tota la nit, de bar en bar i de web en web, quan el primer que vaig pensar era l'encertada?

Si és així, si és com he llegit, pensaré que molt parlar de diners, moltes tocades de collons nadalenques, però per vostès, lo més important de la gent, es que puguin tenir el nom en una llauna.
Doncs vinga, vagin gravant amb sang el dels 750 despatxats, per la "Chispa de la Vida".

dilluns, 16 de desembre del 2013

Rocco Siffredi ens ha deixat.

Els temps han canviat. I de la mateixa manera que els xinesos, als bars, ens mostren com està l'hosteleria, la pornografia ens diu a quina temperatura està la nostra societat.

La realitat és que malgrat la pornografia viu el seu moment més popular, quasi no queden Sales X a la ciutat, i les que continuen dempeus veuen irrefrenablement com es buiden les butaques de vellut vermell. Enrere ha quedat la glòria d'en Rocco Sigfreddi i els seus dos pams, o l'estrena de "Ginger en las Rocas" amb contorsions quasi incompatibles amb la vida.
La pornografia ha sortit dels cinemes, per envair tot allò que abans li era vetat.

Alguns diran que les noves tecnologies en són les responsables, què el consum de pornografia des de la intimitat de la llar, ha causat la derrota de les Sales X. Però estan ben equivocats. La pornografia, ha mutat.

Hem viscut, sense mirar, un canvi de concepte. Un canvi portat per la substitució d'una paraula en la seva definició inicial. El que abans enteniem com - Aquells materials, imatges o reproduccions que representen actes sexuals amb la finalitat de provocar excitació sexual al receptor.- Ara, el triomf rau, en que ofensiu ocupa el que era sexual - Aquells materials, imatges o reproduccions que representen actes ofensius amb la finalitat de provocar excitació ofensiva al receptor.-

L'èxit d'alliberar-la de la seva component principal,més enllà de transformar el seu contingut, ha fet què, la pornografia, abandoni les sales acompanyada per les "elits" de la burgesia benestant, per gaudir, d'omnipresent visibilitat i generosa majoria; que ja no s'ha d'amagar si desnona o caça elefants.

Segurament, no hi ha una data concreta per aquest traspàs de significat. Ha estat un procès lent, probablement és va obrir amb un primer insult al qui ningú va fer callar. Tal vegada, la inactivitat sexual de la conferència episcopal va fomentar el canvi de paraula, o potser, només va ser culpa d'un coix amb cognom de sants. No ho sé, i pel cas és igual. Fos com fos, el silenci d'allò políticament correcte, o la vehemència del qui es creu amb la veritat, han fet petits els cinemes i grans alguns mitjans. Es permet actuar com un autèntic fill de puta, sempre que al darrera hi hagi una justificació moral. S'ha guanyat en les formes i s'ha perdut en modals

I amb la subtilat pròpia del nostre món, hem passat de les Sales X a la televisió basura, del sexe anal a la política governamental, del desplegable central a Intereconomía, o encara pitjor, d'"Emmanuel,la antivirgen" a "Maruhenda, el pprofesional".

La pornografia s'ha alliberat. I el que abans feia vergonya ara és d'ús social. Només cal tindre la boca més gran que Garganta Profunda, per ser-ne una estrella rutilant.

Potser no tornarem a veure en Siffredi vestit de "butaner" però, el porno actual, és més brut que els seus mitjons blancs.
Aquí en tindrem algun detall.

Benvinguts a la darrera Sala X de la ciutat.